dissabte, 30 d’abril de 2011

dilluns, 25 d’abril de 2011

Coses, cosas, le choses, things...



Un dia passejant per Madrid, a la tornada del viatge a Lisboa, en moto és clar, anavem caminant per "la calle Postas" i se'ns va apropar un sense sostre, en un primer moment ens pensavem que ens demanaria diners, la sorpresa va ser quan aquell home se'ns planta davant i ens pregunta: "motoristas o vais en moto". En un primer moment ens vàrem quedar parats, per una banda perquè no ens esperavem aquella pregunta i el nostre cervell ja estava preparat per donar qualsevol excusa per treure'ns de sobre aquell personatge, i segon, perquè aquella pregunta no era una tonteria. En els seus ulls vàrem veure que la pregunta era molt seriosa. Nosaltres després d'uns segons vam contestar..., "motoristas". Aquell home, que tindria nom, va somriure i ens va saludar amb el dit polze cap amunt, signe claríssim de saber del que estava parlant i va marxar. Encara avui dia, aquella anècdota ens posa un somriure a la cara, pensant que tant aquell home com nosaltres vàrem preguntar i contestar el correcte.




Està clar, S'HA DE VIATJAR!!!. És l'experiència més enriquidora de la vida. S'ha de viatjar amb la ment oberta. Mai n'hi ha prou, sempre s'aprenen coses de tothom i de tot arreu per on es passa. Sempre s'ha d'emprendre el viatge com si fos el primer, no es pot anar pel món amb la prepotència que ens caracteritza als occidentals. Ens pensem que podem anar pel món donant lliçons i la veritat és que molts pobles ens dónen mil voltes. Amb moto a més tot passa diferent a com els passa als viatgers convencionals, que es perden un detall que és verdaderament molt important, la comunicació. Els que viatgem pel nostre compte en cada moment estem entre mig dels habitants de cada lloc on parem i ens hem d'espavilar si volem menjar, dormir o "fuel".


Si us plau, viatgeu, lluny, a prop, al fred, a la calor, al mar, a la montanya, sols, acompanyats, de càmping, de resort, amb calés o sense calés, viatjar és fer els somnis realitat..., viatgeu!!





No heu pensat mai, aquella carretera de Romania, encara estarà allà? o aquella dona que em va somriure en aquell poble de Sèrbia, que estarà fent ara? I aquell nen que es va fer una fotografia amb la nostra moto, encara al·lucinarà al veure-la? I aquella habitació d'hotel de la Bretanya Francesa, seguirà igual? I aquell cambrer a Belgrado que va tenir una paciència de sant per entendre com volíem la carn, encara tindrà paciència? Bé, tot això són coses, cosas, les choses, things...

dimarts, 19 d’abril de 2011

Una escapada amb molta història.

El dissabte 10 de juny del 1944, un regiment Der Führer de la 2ª Waffen-SS Division Panzer, Das Reich, varen entrar al poble d'Oradour-sur-Glane i van matar a 642 persones, entre nens, dones i homes sense cap motiu. Aquesta història ja feia temps rondava pel nostre cap i finalment aquest seria el cap de setmana per visitar el poble, que en homenatge als màrtirs es va quedar tal qual el van deixar els alemanys, i visitar el memorial d'Oradour. Vam marxar el divendres després de la feina, no volíem córrer i així adelantavem uns quants quilòmetres. La primera parada seria Narbonne 253km per l'aburrida autopista AP7 i després la francesa A9. No sóm usuaris d'autopistes, però en aquest cas volíem anar ràpid i arribar a Narbonne.



L'endemà vàrem continuar ruta cap a Limoges, on teníem reservat el següent hotel. Ara ja per carreteres interiors franceses, ens agrada un munt França, neta, paissatges romàntics, un munt d'animals i quelcom molt curiós, la gent té un respecte enorme pels motoristes, de seguida que et veuen pel retrovisor no dubten en apartar-se i deixar-te pas. Hem fet molts quilòmetres per França, vivint a Catalunya és inevitable, sempre has de trepitjar aquestes carreteres plenes de curves i prats. Ens encanta França.




Una vegada arribats a l'hotel, un canvi de roba i a recórrer els 27km que separen Limoges d'Oradour-sur-Glane. La sorpresa ens l'enduem quan veiem l'horari, a les 17h entra l'última visita. L'endemà ens tocarà matinar i tornar a casa "a toda leche". Doncs res, anem a l'hotel i a sopar.




Sempre, quan arribem a aquests llocs on l'història a estat cruel i es pot dir que és història recent, ens entra una sensació d'impotència. No cap en el nostre cervell com alguns homes podien fer cas a quatre assassins fanàtics. Caminar pels carrers d'Oradour és caminar pel record d'una gent que sense voler ni imaginar-ho, varen tenir els seus últims segons de vida, ni la minima opció a convèncer els seus botxins de la seva innocència, ni poder fer entendre de l'error que estaven a punt de cometre. Amb el temps l'història diu, que la massacre d'Oradour fou un cúmul de males informacions. Un error en l'explicació d'un cap alemany segrestat dies abans, confonent l'ubicació del seu segrest. També varen fer cas d'uns informes explicant als alemanys que Oradour era una base de la resistència, quan la veritat era que Oradour una un poble tranquil sense cap grup de la resistència, molt diferent a un poble dels voltants, Peyrilhac, amb un gran moviment de revels en contra dels alemanys. La sensació que parlavem abans d'impotència l'hem viscut a altres viatges que hem fet amb moto, Omaha Beach al 2005, Auschwitz al 2005, Sarajevo al 2011, la cripta de Sant Cirilio i Metodio al 2011 a Praga, Dachau al 2011. Sempre s'ens posa la pell de gallina pensant en el que dirien les parets si poguessin parlar. Tots aquest llocs tenen com un ambient trist i fosc, però al mateix temps, de respecte pels que varen donar la vida perquè nosaltres ara tinguem un món millor i sense desequilibrats mentals manant un país.








Acabada la visita pugem a la moto i marxem camí a Barcelona. Anant parant de tant en tant a estirar les cames i a passar pel senyor Roca. Arribem a casa a una bona hora, just per començar a escriure aquestes línies i mirar el munt de fotos que hem fet. Una magnífica escapada amb molta història.




Aquesta és la pel·lícula del cap de setmana.




dimarts, 5 d’abril de 2011

II Trobada grans viatgers catalans amb moto

Ja fa mesos un nou amic del Facebook (el qual no coneixia de res), em va enviar l'informació que feien la 2a Trobada de grans viatgers catalans en moto. Jo feia poc que havia creat amb l'Anna, el nostre bloc de viatges en moto, dosenmoto.com, vam pensar que estaria bé anar a la trobada. Aquest amic era el Jordi Granados el qual vaig tenir el plaer de conèixer aquest dissabte a la trobada, juntament amb un grup de molt bona gent que eren els organitzadors.





Al matí ens esperava una xerrada del Jaume Llansana i el Josep Mª Lladó, sobre la seva aventura l'any 1974, Kilimanjaro en moto. La pel·lícula que ens van posar era d'aquella època, plena de nostàlgia i emotivitat. Després van parlar la Yolanda i l'Eloi Esgleas, uns cracs sobre concentracions de moto a la neu dels països nòrdics. Últimament amb un sidecar. Poques paraules però concretes i precises.


Abans d'anar a dinar, vam fer una visita guiada per la Besalú jueva. Una població que no coneixíem i que ens va fascinar.



A la tarda contra tot pronòstic, la classe de GPS, va tenir un efecte despertador. Quan tothom esperava fer una petita mitgdiada, el bò del "Panotxa", va fer la classe amb un ritme i un fer que va animar a tothom.


L'última xerrada era del Carles Prieto i el Joan Carles Campobadal (Cuco), amb el seu viatge," A la recerca de Cipango, Catalunya-Tokio". Una aventura plena d'anècdotes i emocions.


En l'últim moment va arribar l'Eduard de Ride to Roots, per explicar la seva tasca benèfica a l'Àfrica.


Per acabar el dia, el Pascual, organitzador de la trobada, ens va convidar a anar a sopar amb ells, ja que volia parlar amb nosaltres sobre la nostra pàgina web, la qual havia visitat i trobava molt interesant.



Moltes felicitats al Mototurisme de Catalunya i els seus organitzadors.


Fins l'any que ve.

Finalment les imatges de la trobada.