dilluns, 25 d’abril de 2011

Coses, cosas, le choses, things...



Un dia passejant per Madrid, a la tornada del viatge a Lisboa, en moto és clar, anavem caminant per "la calle Postas" i se'ns va apropar un sense sostre, en un primer moment ens pensavem que ens demanaria diners, la sorpresa va ser quan aquell home se'ns planta davant i ens pregunta: "motoristas o vais en moto". En un primer moment ens vàrem quedar parats, per una banda perquè no ens esperavem aquella pregunta i el nostre cervell ja estava preparat per donar qualsevol excusa per treure'ns de sobre aquell personatge, i segon, perquè aquella pregunta no era una tonteria. En els seus ulls vàrem veure que la pregunta era molt seriosa. Nosaltres després d'uns segons vam contestar..., "motoristas". Aquell home, que tindria nom, va somriure i ens va saludar amb el dit polze cap amunt, signe claríssim de saber del que estava parlant i va marxar. Encara avui dia, aquella anècdota ens posa un somriure a la cara, pensant que tant aquell home com nosaltres vàrem preguntar i contestar el correcte.




Està clar, S'HA DE VIATJAR!!!. És l'experiència més enriquidora de la vida. S'ha de viatjar amb la ment oberta. Mai n'hi ha prou, sempre s'aprenen coses de tothom i de tot arreu per on es passa. Sempre s'ha d'emprendre el viatge com si fos el primer, no es pot anar pel món amb la prepotència que ens caracteritza als occidentals. Ens pensem que podem anar pel món donant lliçons i la veritat és que molts pobles ens dónen mil voltes. Amb moto a més tot passa diferent a com els passa als viatgers convencionals, que es perden un detall que és verdaderament molt important, la comunicació. Els que viatgem pel nostre compte en cada moment estem entre mig dels habitants de cada lloc on parem i ens hem d'espavilar si volem menjar, dormir o "fuel".


Si us plau, viatgeu, lluny, a prop, al fred, a la calor, al mar, a la montanya, sols, acompanyats, de càmping, de resort, amb calés o sense calés, viatjar és fer els somnis realitat..., viatgeu!!





No heu pensat mai, aquella carretera de Romania, encara estarà allà? o aquella dona que em va somriure en aquell poble de Sèrbia, que estarà fent ara? I aquell nen que es va fer una fotografia amb la nostra moto, encara al·lucinarà al veure-la? I aquella habitació d'hotel de la Bretanya Francesa, seguirà igual? I aquell cambrer a Belgrado que va tenir una paciència de sant per entendre com volíem la carn, encara tindrà paciència? Bé, tot això són coses, cosas, les choses, things...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada