diumenge, 23 d’octubre de 2011

La bella Polònia, la gran Alemanya i la tornada a casa

Acabat el "tour" per les repúbliques Bàltiques, tocava entrar a l'Europa antiga. Entravem a Polònia i la primera parada seria Ketrzyn. Un poble petit i desconegut si no fos per un complex ex-militar que hi ha a 7 km, la "Wolfsschanze" o "Guarida del lobo". Molt més coneguda per ser el lloc on varen perpetrar l'intent d'assassinat i el més seriós, a Adolf Hitler, "Operacion Valkiria". Ja abans de que sortís la pel·lícula, ja teníem idea de la "Wolfsschanze", un documental del canal història, molt bo, (http://youtu.be/l40Z1QB17As), ens va fer apuntar la visita a la nostra agenda de viatges.

El coronel comte, Claus von Stauffenberg, líder de l'atemptat, té una placa homenatge en el lloc on va posar la bomba. Ara aquí no explicarem l'història de la "Operacion Valkiria", el que podem explicar, com bonament poguem, el que hi ha. S'ha de dir que al final de la guerra, Hitler va ordenar destruir completament la "Wolfsschanze". Per motius de seguretat, està prohibit entrar als bunkers, ja que estant mig derruïts i hi han blocs de formigó que s'aguanten pels pèls. Han passat molts anys i tot està ple de males herbes i arbres. Costa imaginar com era el complex en aquella època, però amb un esforç d'imaginació i una "xuleta" descarregada al mòvil, es fa més fàcil. Ens posem en situació i ens imaginem el ritme, les corredisses, els vehicles amunt i avall portant notícies, ordres i alts comandaments de l'exèrcit i l'estrés que es deuria respirar les 24h del dia. Ara es respira molta pau, i de turisme no gaire, (en el pàrking només hi havien 4 cotxes). Com sempre en aquests llocs les sensacions són moltes i molt fàcils de percerbre.


Per acabar la visita, ens vam apropar al petit aeròdrom que hi ha a 5 km de la "Wolfsschanze", que servia d'enllaç amb Berlin.


Un cop al hotel, que era molt acollidor, ens va aparèixer la segona perla del viatge. Un cop arreglats per anar a sopar a l'hotel, un mal entès amb l'hora de tancament de la cuina, ens va deixar amb la panxa buida. Quan ja ens pensavem que no soparíem (com hem dit abans, era un poble molt petit i no tenia més restaurants), l'amo de l'hotel, que estava sopant amb uns amics, ens reconeix com els motoristes de Barcelona i ens convida a seure amb ell i els seus amics, se'n va un moment a la cuina i ens porta dos cassoletes de fang amb un estofat de xai, plat típic de Polònia i dues jerres de cervesa. Quina passada, els amics de l'amo que es diu Jacke, eren un matrimoni d'uns 55 anys, australians, Krys ella i Giorgio ell, tots tres amb arrels italianes i polaques. Vàrem estar moltes hores xerrant de política, de treball, de la crisi, cadascú del seu país, de les nostres feines, de sanitat, de viatges, tot això regat amb un licor casolà fet pel Jacke. Quina experiència, gent de molt diferents edats, cultures i creences parlant tranquil·lament i obertament. La imaginació ens va portar a pensar que maco seria fer això als diferents parlaments dels països de tot el món.


L'endemà, encara amb ressaca, marxem cap a la capital del país, Warszawa. En un país que està en plenes obres en quant a infractustures viàries, els interessa molt que els accessos al país siguin molt més ràpids i és per això que ens va costar temps arribar a Varsòvia.
Un cop a l'hotel, a córrer per visitar la ciutat, ja que només hi esteríem una tarda. Una ciutat malauradament de nova construcció, ja que els alemanys al final de la guerra la varen destruïr en un 80% (a vegades no entenc com em fascina aquest tema si tot són barbaritats). Bé, tornant a la ciutat, encara que no tingui gaires edificis d'època, té un encant especial. El mateix que pot tenir Budapest i Praga. El casc antic es recorre facilment. Aquí ja el turisme va augmentar en quantitat. La ciutat és molt viva, i sembla haver oblidat temps pitjors.


Ens va emocionar molt una escultura en homenatge als nens que varen lluitar a la resistència Polaca en contra dels alemanys, per l'alliberació de la ciutat. Sense paraules.


Vam continuar visitant la ciutat fins l'hora de sopar. Després de mirar uns quants restaurants, ens vam decidir per un, que antigament era una fàbrica on feien contadors elèctrics. Ara era un restaurant "fashion" i galeria d'art. Aquest dia estavem cansats, vàrem fer bondat i vam anar a dormir


Al dia següent camí a una ciutat que feia molts anys que volíem visitar, Kraków. Teníem un cuquet que va durar tot el camí fins arribar a Kraków. Aquí passaríem dues nits, per la qual cosa a la tarda quan vàrem arribar, vam buscar una bogaderia per fer net de roba i després anar a comprar una mica de provisions.


A l'endemà vam agafar l'autobús i el tranvia i vam arribar a la primera visita. Quins nervis, la plaça dels herois. Una plaça ubicada en el que era el ghetto jueu, on els alemanys, en l'època de la II Guerra Mundial, feien recompte de tots ells. Hi ha un monument que són cadires que simbolitzen el moment que els alemanys montaven les taules i passaven llista. Molt a prop d'allà està la fàbrica Emalia, més coneguda per la fàbrica de l'Oskar Schindler. Després de veure la pel·lícula del Spielberg ens va quedar gravada a la ment aquella història. Ja sabem que com l'Oskar Schindler varen existir molts herois que van salvar vides arriscant la seva pròpia, però això és la màgia de Hollywod. La fàbrica ha estat recentment remodelada. Quina llàstima, una mica ha perdut l'encant de lo vell. En una gran part és un museu d'història de la ciutat de Kraków, dedicades a l'Oskar Schindler hi ha un parell de sales en que parlen d'ell. Igualment val molt la pena, és impressionant l'història d'aquesta ciutat.


Passada l'emoció de trepitjar el despatx de l'Oskar Shindler i estar uns moments en silenci en record de tots els que varen passar per aquell calvari (ens agrada pensar, que la manera de recordar i homenatjar a les víctimes d'aquelles experiències, és anant a visitar els llocs on varen succeïr aquelles atrocitats i guardar una estona de pau, en el seu honor, segur que ells ho agraeixen i es senten orgullosos, ho fem a tots els llocs que visitem on l'història a escrit capítols molt cruels), vàrem marxar a caminar per tota la ciutat. Buscant, buscant, vàrem trobar algún escenari en el qual es van gravar algunes escenes de la pel·lícula.


Vam dinar de menú en un restaurant a la Plac Nowy. Com sempre, molt bo i l'ambient molt xulo.


A la tarda, a continuar caminant, no ens volíem perdre res de Kraków. Després de veure el castell i el casc antic vam arribar a la Plaça del Mercat, la plaça medieval més gran d'Europa. Sense paraules. És espectacular. En el mig tenim la "Lonja de los Paños" (Sukiennice), un gran edifici que data de finals del segle XII. També espectacular l'església gòtica de Santa Maria, d'una senzillesa exquisita i finalment, la torre de l'ajuntament.


Com canvia una ciutat quan s'apaga la llum del sol i s'encen la llum dels fanals. Vam passejar fins l'hora de sopar per la nit de Kraków. Tot canvia del dia a la nit. De la gent que anava a treballar, passem a la gent que va a prendre la cervesa. De la cara de mandra, al somriure de trobar-se amb els amics. De la pressa per no fer tard, a la calma de ja arribarem. Vam trobar un restaurant molt típic i vam sopar com marquesos.


Un altre país, Polònia. Ens va agradar moltíssim. Molta història bona i dolenta. Un munt de coses boniques que hem vist i tocat. Un munt de kilòmetres caminats. Quina sort!!!


Un altre cop a la carretera. A Alemaya faríem les dos últimes parades per visitar alguns llocs pendents de la nostra agenda. Berlin i Frankfurt. El viatge fins a Berlin tenia que ser molt fàcil i arribar a l'hotel bastant d'hora. Però, mai es pot dir blat, fins que no està al sac i ben lligat. El gps va deixar de funcionar,  com sempre arribar a Berlin no va ser difícil, el que va ser complicat va ser trobar l'hotel. Tenia que ser la nit de la celebració particular del viatge. Encara que faltaven tres etapes per acabar el viatge, Berlin és la nostre ciutat preferida, i volíem celebrar amb ella l'èxit del nostre viatge. Vam reservar un hotel que era un palauet molt romàntic a la part alta de Berlin, després el sopar al Zum Nussbaum. Finalment vam poder celebrar l'èxit del vistge, però no tot el tranquils que haguessim volgut. Sempre és especial la celebració del viatge. Ja comenses a recordar els bons i mals moments, ja fas broma de les caigudes, ja somrius amb nostàlgia del que els teus ulls han vist en primer pla.


Un cop a l'hotel, a intentar arreglar una mica el gps. Es va trencar el connector on s'endolla el carregador. Amb un petit invent, vam aconseguir col·locar el connector en una posició que amb el USB de l'ordinador, carregava una mica el gps per la nit. Al menys amb això ens asseguravem tenir una mica de bateria en el gps i que ens pogués portar fins a l'hotel (ja que només l'enceníem un cop arribats a la ciutat).


L'endemà camí a Frankfurt. Ja vàrem estar-hi al 2008, però sense moto. Aquí també teníem una visita molt maca. L'apartament on va viure, amb molta pobresa i mantingut pels jueus, els seus últims dies de vida l'Oskar Schindler. Només és la porta del carrer de l'edifici d'apartaments on hi ha una placa commemorativa, però nosaltres li vàrem dedicar el nostre particular homenatge.


Per sopar, fent voltes amb la moto, ens vàrem apartar del centre i en un barri molt tranquil vàrem trobar un lloc molt acollidor. Vam menjar un bon bistec de vedella i com no, un litre de cervesa.


A partir d'aquí, tot va ser carretera i manta. Vàrem parar a Dijon, vam anar a visitar la botiga de la mostassa Maille. Després vam parar a Montpellier. Poc més. La tornada com sempre, feliços i tristos al mateix temps. Havien passat 30 dies de ruta, qui ho diria!! Quan feia només un mes, des del sofà tot es veia com un somni i ara ja tornavem, havent fet aquest somni realitat.


Ara el film d'aquest capítol.