divendres, 7 d’octubre de 2011

Nordkapp o on s'acaba la terra!!!

Nordkapp, Nordkapp, Nordkapp. Molts videos, molts blogs, moltes cròniques, molts comentaris. Era un tema que sempre sortia a les converses. Dos en moto havíem d'anar a Nordkapp. Vàrem preparar tota la ruta i més. Ens deien moltes moltes coses, que si neu, que feu anant al setembre, que si el fred serà terrible, que si els rens, que com és que no pugeu pels fiords Noruegs...
La pujada per Suècia va ser passada per aigua. 5 dies de pluja sense parar, no molta, però tampoc poca. A tota hora pluja, a la carretera, a l'hora de descarregar la moto, en el moment d'anar a la dutxa al càmping, a l'endemà a l'hora de carregar la moto. L'ànim estava sota mínims, som meditarranis i el sol ens ajuda molt a estar positius.


Poc a explicar de tota la ruta fins Nordkapp. La carretera no és molt agraïda, en quant a conducció, molt monòtona. Els paissatges (potser condicionat per la època) tampoc era per parar a fer fotos molt a sovint. L'ambient en els càmpings (també condicionat per la pluja) no va tenir el caliu d'altres vegades, que en veure la moto sempre venia algú a preguntar per la nostra aventura i és clar, nosaltres preguntàvem per la seva i moltes vegades, hi havia aventures més atrevides que la nostra. Aquesta vegada no vàrem tenir res d'això, és per això que vàrem tenir la sensació que la gent d'aquesta part d'Europa no estan per molts romanticismes, es pot entendre, ells estan amb aquest clima 11 mesos.
En aquest viatge vàrem tenir varies perles, les quals et fa entendre el perquè viatjar en moto no és comparable amb cap manera de viatjar. Vàrem parar a fer una hamburguesa en una gasolinera (que són els llocs més econòmics per omplir la panxa). Esperant el menjar, apareix un tio enorme enfundat en un tratge d'aigua de Bmw Motorrad, fot un crit i diu, "COÑO ESPAÑOLES". L'Anna i jo (no per sentir-nos al·ludits) ens girem i veiem en David, de Jaén. Un tio que anava amb una Bmw 800 Gs, que venia de Nordkapp sol. Ens explica que un pèl més amunt de Kautokeino, estan fent obres i que hi ha un pont de fusta provisional i un caminet de grava. El pont tenia dos taulons paral·lels per als camions, ell sense voler va ficar la roda al desnivell dels taulons amb el terra, li va patinar la moto de davant i es va fotre un lletot que va trencar el casc, va ratllar la maleta de la dreta, es va estripar el mono d'aigua (el portaba apedassat amb cinta americana) i el pitjor, que va posar la mà a terra i tot el seu pes a sobre. La tenia inflada com una pilota. El David estava desesperat. Ens explicava que havia pensat de ficar la moto en un tren i ell tornar amb avió. Vàrem estar xerrant una bona estona, ell només preocupat en que el nostre menjar no es refredés. En el fons ell volia desfogar-se de la seva mala sort amb algú que l'entengués sense gestos, sense dir les coses a mitges, només volia parlar amb un amic, i en aquell moment nosaltres vàrem ser els seus amics de tota la vida, encara que fos per una hora. Aquella conversa li va sentar millor que qualsevol medicament. Per nosaltres va ser una perla, la qual recordarem tota la vida, en canvi el número de la carretera... no en tenim ni idea.


La cosa va canviar a partir d'Enontekiö. Varen aparèixer les corbes, va afluixar l'aigua i el paissatge va començar a ser meravellós. Vam veure els primers rens, els primers assentaments de Samis. La gent ens feia senyals d'ànim per la finestra del cotxe, la cosa canviava i pintaba bé.
L'Anna, amb la seva inquietud de provar coses noves, va llogar una cabana de pescadors a la vora del mar de Barens que hi ha passat Honninsgvag direcció Nordkapp (www.northcapecabins.no). QUINA PASSADA. El millor hospedatge en el que hem estat mai. No te llum elèctrica, per la qual cosa no hi ha ni tv, ni radio, els llums són de querosè, no hi ha ni telèfon, ni internet, només pau i silenci, bé i nosaltres fent salmó a la barbacoa. Vàrem sopar al moll i vàrem fer un cafè a la vora del mar. Incomparable amb res. En aquell indret tens la sensació d'estar més viu que mai.

Un cop al complex de Nordkapp, doncs res, "manos arriba, esto es un atraco". COLLONS!!! No tenen vergonya, vàrem pagar al voltant de 40€ per entrar en un lloc que no s'ho mareix. El monument de ferro de la bola del món, el monument als nens i el monument en homenatge al seu descobridor, estan a l'exterior, a dins tot el que hi ha és una sèrie de petites coses que no et fan entendre res, ni arribar en lloc. Però bé, estavem a Nordkapp i qui sap si hi tornarem, així que vàrem pagar l'entrada. El que sí vàrem aprendre, és que si tornem, ens quedarem a l'exterior, a disfrutar del millor... les vistes, ESPECTACULARS!!!


Nordkapp o on s'acaba la terra, en imatges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada