diumenge, 28 d’octubre de 2012

Marroc 2012 2ª part

ESSAOUIRA, MARRAKECH I AGADIR

Sortint de Al Jadida teníem dos opcions, anar cap a Marrakech o anar per la N1 fins a Essaouira, nosaltres vam preferir anar primer a Essaouira. Tothom deia que era una ciutat molt maca, amb tarannà europeu i la meca del surf al Marroc. Només hi ha una carretera que arriba a Essaouira i el millor és que comença més elevada que el poble, així vas baixant i tens una perspectiva meravellosa d'ell. Al ser molt turística els buscavides estan per tot arreu i per tot. Ja apresa la lliçó, aquí ens vam posar una mica durs amb el tema de les propines i vàrem tenir més que paraules. Això ens emprenyava. Si et negaves a donar propina, agafaven un cabreig monumental. Una cosa és que et fessin un favor i et neguessis a pagar, però a pagar per res no hi estàvem disposats, però no, ells no sabien perdre. El tema és que l'hotel on volíem anar estava dins de la ciutat vella, en la qual no estava permesa la circulació de vehicles, menys els que anaven als hotels que tenien un parking. Doncs res, els buscavides "erre" que "erre" que no podíem passar (ells tenien un descampat on et feien deixar el vehicle, pagant és clar i no els agradava que la gent no aparqués en el seu lloc i així deixar de cobrar) i que trucarien a la policia i ens multarien amb 300€. Total que quan vam marxar i entrar per un altre lloc, després d'una petita discussió, ens van dir de tot en el seu idioma. Una llàstima, ja que a partir d'aquell moment ja ens miravem la ciutat amb uns altres ulls.
 L'hotel era tremendo, va ser uns dels petits capritxos que ens vam poder permetre aquest viatge, normalment els hotels ens costaven entre 15€ i 25€, aquest valia 35€. Ja sabem que no hi ha molta diferència i realment preu qualitat estava de conya, però aquest any era un viatge "low cost".
 Un cop en dansa per visitar el poble, realment molt maco. Deixant de banda els buscavides i els que et venien "costo", el passeig va estar molt bé. El port és molt autèntic i es menja peix super fresc. També hem de dir una cosa, totes les ciutats tenen el mateix, més gran, més petit, més maco o més lleig, però sempre hi ha, una Medina, una Kasbah, una mezquita, un zoco, etc... Ho diem perquè amb la primera que veus et quedes inpressionat, la segona ja menys i així successivament fins que les veus totes iguals (fins que en trobes una que és ESPECTACULAR i tornes a quedar-te amb la boca oberta).









 
 
Dia 4. El trajecte a Marrakech  era curt, 200 km en unes 2h 45min. Vam arribar aviat a Marrakech. Un cop al hotel, una diarrea típica d'aquí, ens va fer quedar a l'habitació fent repós fins el dia següent.
 Ja millor, vam anar caminant fins al centre turístic de Marrakech, la plaça Djemaa el-Fna, un autèntic teatre a l'aire lliure. Quin bullici, quanta vida, gent amunt i avall, artesans treballant al carrer, una passada. Passejar per la Medina era fàcil, no és molt gran i no té carrerons ni racons que no porten enlloc. És una passada, les parades d'espècies, olives, fruits secs, són una meravella de la construcció, fan unes piràmides que desafien la llei de la gravetat. Igualment les paradetes dels artesans amb un munt de peces de metall treballats a mà, les paredetes de babutxes, les de les pipes de fumar, les del vidre, els ulls no es van tancar en tot el passeig. Aquí també havíem de lluitar amb els buscavides, però amb els dies que portàvem al Marroc, ja ens ho preníem com un joc. Quan ens preguntaven d'on érem, ens inventàvem el país, contestàvem amb preguntes, llavors ells no s'esperaven l'atac i moltes vegades es quedaven parats i pensatius, en aquells segons nosaltres ja havíem desaparegut. Però com a tot arreu, sempre hi ha el "crack" que tenia respostes per tot i ens guanyava la partida. Al menys feiem la situació més divertida i els dos bàndols entràvem en joc.
Com que les pastilles contra la diarrea funcionaven (també s'ha de dir que per sort tenim els dos un estómac contra bombes) vàrem anar a menjar "mechoui" (xai rostit). Un menjar no apte per escrupolosos. Primer de tot t'has d'aixecar i anar a comprar la quantitat de xai que vulguis en un xiringuito que hi ha al mercat, en que uns senyors estan tallant el xai amb una destral sobre una fusta, tot d'aspecte dubtós, t'el fiquen sobre un paper d'embalar i tornes al lloc de menjar, que no és res més que unes taules i uns bancs per seure on tothom es fa lloc per compartir taula. Et dónen un bol amb comí, pètals de sal, olives, pa fornejat al moment i la beguda. Per un costat és estrany, nosaltres no estem acostumats a seure a menjar colze a colze amb desconeguts, sense estovalles i sense coberts. Però per una altra banda, aquesta és l'autenticitat d'un país que ens agrada descobrir quan viatgem. Allà estàvem menjant amb treballadors del mercat que havien fet una parada per cruspir, també els policies que descansaven per continuar fent la ronda, els mateixos cambrers del local, en fi, que són aquestes coses que et fan viure la veritat del lloc on estàs.
 







 
 
El millor encara havia d'arribar. Per la nit la plaça es tranforma en una altra totalment diferent. Dels encantodors de serps, les dones que pintaven hena i els guies buscavides, vam pasar als espectacles de petit format de teatre, les corals, les rotllanes de gent amb jocs de destresa per grans i petits, els homes més grans asseguts a terra jugant als escacs, rotllanes de gent fent tertúlies i prenent te a la menta i el millor, una pila de restaurants improvisats muntats amb quatre fustes i les paredetes de cargols. Nosaltres després de donar un parell de voltes amb calma (bueno, calma, calma...no ens deixaven tranquils, perseguint-nos per a que ens asseguéssim al seu xiringuito a menjar, era com una competició), vàrem primer optar per provar un bol de cargols, amb suc una mica picantó. Acabats els cargols, que van costar els dos bols 20 dhr (2€), vam anar a seure en un dels molts xiringuitos que hi havia. Tots més o menys fan el mateix menjar, al final seus en el que el cambrer et fa més gràcia, ja que tots et venen a buscar perquè seguis en el seu lloc. Aquí, ja acabant de sopar, vàrem conèixer a una parella d'espanyols de Ceuta, la Pitu i el Michel. Ells baixaven molt al Marroc, és obvi, ho tenen a un pas, ens van explicar unes quantes històries del país, uns quants trucs per lluitar contra els buscavides i alguns llocs que no podíem deixar d'anar a visitar. Vam continuar la nit en una terrassa prenent un te a la menta amb la plaça Djemaa el-Fna als nostres peus. El viatge començava a omplir-se d'historietes per recordar.
 





L'endemà, amb la panxa una mica tocada (no m'estranya, no estàvem gaire fins i ens vàrem fotre un tiberi de cal Déu i a sobre molt fort), vam marxar cap a Agadir. No teníem moltes referències d'aquest indret, però ens venia de pas i vam decidir parar. Finalment no era un poble per tirar coets. Era curiós, ja que el poble tenia un turisme vacacional i tenia ben diferenciat on estava cada bàndol. Per una banda, el poble interior típicament musulmà, llavors anaves on estaven tots els hotels, s'ha de dir que eren grandiosos, amb piscina, discoteca, sala de festa, i et transportaves a un lloc que perfectament et podia fer dubtar si estaves al Marroc o a qualsevol zona de costa "paxanguera" d'Europa.
 



 
Com sempre, és millor el llibre que la pel·lícula, però igualment, aquí està la pel·lícula.
 
 

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Marroc 2012 1ª part

TANGER, LARACHE, RABAT I AL JADIDA.

Marroc 2012 no era la primera opció de viatge per aquest any. La idea era recórrer Turquia a fons i acabar a Iran. Però la falta de pressupost ens va obligar a buscar un destí més assequible i per tot el que havíem llegit, el Marroc era el nostre lloc. No feien falta visats ni assegurances i tant el menjar, l'allotgament com la benzina eren bastant barats.
 El dia 8 de setembre a les 7h estàvem al port de Barcelona per fer el chek-in, el ferri que ens portaria directes a Tanger, procedent de Genova, marxaria a les 10h. 25 hores de travessia, temps suficient per pensar amb el que veuríem, on dormiríem per quines carreteres aniríem, etc. A diferència d'altres viatges (sempre que hem viatjat, ho portem tot lligat des de casa, ruta que farem, hotels on dormirem, llocs que visitarem i totes les adreces guardades al GPS) aquest seria el primer que no portavem res programat, ni hotels ni dies que estaríem a cada lloc ni rutes ni GPS. Només un petit guió de la ruta que volíem fer, els llocs que no ens volíem perdre visitar i un mapa Michelin del Marroc.




La primera parada seria Tanger. Després de passar els controls de l'aduana, no gaire complicats, vàrem anar camí al centre de la ciutat (el nou port marítim de Tanger està a uns 40 Km de la ciutat) eren les 13h quant estàvem buscant hotel, quan ens va passar una cosa que ens va fer aprendre la lliçó clau per poder viatjar pel Marroc amb el teu vehicle. Estàvem parats mirant el mapa intentant situar-nos, quan de sobte apareix un tio amb un scooter i ens pregunta si volem ajuda, li diem que busquem un hotel, casualment ell en coneix un que està molt bé i ens diu que el seguim. Ens va costar una mica seguir-lo, ell amb la scooter i nosaltres amb l'Adv carregada a tope pels carrers estrets de la Medina i amb un trànsit infernal de cotxes, bicicletes i vianants. Finalment vam arribar a un descampat al costat de l'entrada a la Medina, ens va fer deixar la moto allà (l'hotel estava en un lloc on només si podia arribar caminant), molt amablament ens va ajudar a pujar les bosses a l'hotel (l'hotel estava força bé per 20€). Quan ja estàvem instal·lats, el mateix home es va oferir per fer-nos de guia (per cert, bastant dolent). Ara ve la lliçó: Tot això ens va costar una pasta de collons. Ja sabíem que tota aquella amabilitat no seria gratuïta, però cony, no ens imaginavem tal pal. A més, de la visita a tota pastilla per la Medina, ens anava portant a botigues de souvenirs en que ell tenia comissió, ens va portar a menjar a un restaurant on també va aconseguir uns calés extres. En fi, que aquella experiència ens va curtir per la resta del viatge (encara que no seria la lliçó definitiva, com ja llegireu més endavant). Per la nit poca cosa, ens vam quedar a l'hotel memoritzant el que havíem après, perquè no ens tornés a passar.








L'endemà sempre el recordarem amb un somriure de tranquil·litat. Com hem explicat, la moto es va quedar en un descampat al costat d'altres motos, bé motos, motos... eren vespinos i scooters destartalats i amb més anys que Matusalem. Anant de camí de l'hotel al descampat, ens miravem entre nosaltres, i amb la cara ja sabíem que estávem pensant: a veure en quin estat tindríem la nostra moto. Per sort nostra, la moto estava impecable, fins i tot l'havien tapat amb un plàstic perquè no s'enbrutés amb la petita pluja que va caure per la nit. Això va ser una altra petita lliçó. No és bò fiar-se de les aparences i d'altre banda ens aniríem acostumant a que tot té aquest tarannà deixat, que no vol dir que no es preocupin, al contrari, a la seva manera, són molt complidors.
Sempre costa sortir de les grans ciutats sense GPS, però més tard o més d'hora, depenent de la sort, trobes la carretera correcta. Vam escollir anar per la nacional, vàrem passar de llarg per Asilah, la qual cosa fou un error. Més tard vàrem descobrir que era un poblet encantador i de bon menjar. Continuant per la nacional vam travessar Larache, un poblet de costa molt maco. Un cop fora de les urbes la circulació és bastant segura, cal tenir-ho en compte i anar amb els ulls molt oberts, els animals que caminen sols per la vorera i tota la gent que va en bici en totes direccions.
Conduïnt per la mateixa nacional uns quants kilòmetres, vam arribar a Rabat, un altre caos de ciutat. Realment és una experiència que s'ha de viure, això de conduir per aquestes ciutats, acabes pensant que estàs dins d'un video joc, cal esperar per això no tenir cap ensurt. Rabat és preciosa. No viuen del turisme i això es nota, pots passejar tranquil que no t'atabalen. La Medina és una fàbrica de tallers artesans en que no paren de treballar. Després de creuar la Medina i caminar uns 15 min. et trobes amb la Kasba de los Oudayas, espectacular la muralla que l'envolta, la platja a tocar dels murs i la petita ciutat de color blau i blanc que hi viu dins.







 
 
Dia 3. Camí a Casablanca, també per nacionals, fàcil. Tot està molt ben senyalitzat, si estàs atent no et perds. L'única cosa és que moltes senyals estan només en un sentit, o sigui, que per més seguretat val la pena girar el cap i donar un cop d'ull a les senyals de l'altre direcció, donen informació que en el teu sentit no hi és, curiós. Un cop a Casablanca teníem la idea de passar-hi un dia, però l'estrès circulatori ens va fer fugir de la ciutat. De tot el Marroc, Casablanca, vam trobar que era la ciutat més caòtica. Total, que vàrem anar sense pausa a visitar la Gran Medina, espectacular. En hores baixes de Casablanca, van construir aquest monument per tornar a la ciutat l'esplendor que va tenir anys enrere.
 



 
Com que la Gran Medina està a la vora de la mar, vam continuar per la costa direcció a Al Jadida. L'aire que venia de l'Atlàntic era fresc, era agradable conduir encara que la temperatura marcava 35ºC. Arribats a Al Jadida, un poble bastant deixat, per la qual cosa, autèntic 100%. Ja era tard i vam decidir buscar hotel, a més a la guia posava que s'havia de visitar la "Cité Portugaise". Teníem mirat un hotelet que va resultar que estava en tot el centre de la Medina de Al Jadida, carrers estrets, paradetes pel mig del carrer i molta gent comprant, passar amb la Adv va ser tota una aventura que ens va deixar imatges tremendes.  
 



La "Cité Portugaise", un laberint de carrers tots envoltats per una gran muralla i dues portes principals una al costat de l'altra. Carrers tranquils, nens jugant a pilota i pocs comerços. Un cop a dalt, una vista maca de l'Atlàntic. Una caminada d'una hora, el temps just d'anar a un cafè amb wi-fi a passar el "parte" i sopar una mica.


 
 
Les imatges de Marroc 2012 1ª part.