diumenge, 28 d’octubre de 2012

Marroc 2012 2ª part

ESSAOUIRA, MARRAKECH I AGADIR

Sortint de Al Jadida teníem dos opcions, anar cap a Marrakech o anar per la N1 fins a Essaouira, nosaltres vam preferir anar primer a Essaouira. Tothom deia que era una ciutat molt maca, amb tarannà europeu i la meca del surf al Marroc. Només hi ha una carretera que arriba a Essaouira i el millor és que comença més elevada que el poble, així vas baixant i tens una perspectiva meravellosa d'ell. Al ser molt turística els buscavides estan per tot arreu i per tot. Ja apresa la lliçó, aquí ens vam posar una mica durs amb el tema de les propines i vàrem tenir més que paraules. Això ens emprenyava. Si et negaves a donar propina, agafaven un cabreig monumental. Una cosa és que et fessin un favor i et neguessis a pagar, però a pagar per res no hi estàvem disposats, però no, ells no sabien perdre. El tema és que l'hotel on volíem anar estava dins de la ciutat vella, en la qual no estava permesa la circulació de vehicles, menys els que anaven als hotels que tenien un parking. Doncs res, els buscavides "erre" que "erre" que no podíem passar (ells tenien un descampat on et feien deixar el vehicle, pagant és clar i no els agradava que la gent no aparqués en el seu lloc i així deixar de cobrar) i que trucarien a la policia i ens multarien amb 300€. Total que quan vam marxar i entrar per un altre lloc, després d'una petita discussió, ens van dir de tot en el seu idioma. Una llàstima, ja que a partir d'aquell moment ja ens miravem la ciutat amb uns altres ulls.
 L'hotel era tremendo, va ser uns dels petits capritxos que ens vam poder permetre aquest viatge, normalment els hotels ens costaven entre 15€ i 25€, aquest valia 35€. Ja sabem que no hi ha molta diferència i realment preu qualitat estava de conya, però aquest any era un viatge "low cost".
 Un cop en dansa per visitar el poble, realment molt maco. Deixant de banda els buscavides i els que et venien "costo", el passeig va estar molt bé. El port és molt autèntic i es menja peix super fresc. També hem de dir una cosa, totes les ciutats tenen el mateix, més gran, més petit, més maco o més lleig, però sempre hi ha, una Medina, una Kasbah, una mezquita, un zoco, etc... Ho diem perquè amb la primera que veus et quedes inpressionat, la segona ja menys i així successivament fins que les veus totes iguals (fins que en trobes una que és ESPECTACULAR i tornes a quedar-te amb la boca oberta).









 
 
Dia 4. El trajecte a Marrakech  era curt, 200 km en unes 2h 45min. Vam arribar aviat a Marrakech. Un cop al hotel, una diarrea típica d'aquí, ens va fer quedar a l'habitació fent repós fins el dia següent.
 Ja millor, vam anar caminant fins al centre turístic de Marrakech, la plaça Djemaa el-Fna, un autèntic teatre a l'aire lliure. Quin bullici, quanta vida, gent amunt i avall, artesans treballant al carrer, una passada. Passejar per la Medina era fàcil, no és molt gran i no té carrerons ni racons que no porten enlloc. És una passada, les parades d'espècies, olives, fruits secs, són una meravella de la construcció, fan unes piràmides que desafien la llei de la gravetat. Igualment les paradetes dels artesans amb un munt de peces de metall treballats a mà, les paredetes de babutxes, les de les pipes de fumar, les del vidre, els ulls no es van tancar en tot el passeig. Aquí també havíem de lluitar amb els buscavides, però amb els dies que portàvem al Marroc, ja ens ho preníem com un joc. Quan ens preguntaven d'on érem, ens inventàvem el país, contestàvem amb preguntes, llavors ells no s'esperaven l'atac i moltes vegades es quedaven parats i pensatius, en aquells segons nosaltres ja havíem desaparegut. Però com a tot arreu, sempre hi ha el "crack" que tenia respostes per tot i ens guanyava la partida. Al menys feiem la situació més divertida i els dos bàndols entràvem en joc.
Com que les pastilles contra la diarrea funcionaven (també s'ha de dir que per sort tenim els dos un estómac contra bombes) vàrem anar a menjar "mechoui" (xai rostit). Un menjar no apte per escrupolosos. Primer de tot t'has d'aixecar i anar a comprar la quantitat de xai que vulguis en un xiringuito que hi ha al mercat, en que uns senyors estan tallant el xai amb una destral sobre una fusta, tot d'aspecte dubtós, t'el fiquen sobre un paper d'embalar i tornes al lloc de menjar, que no és res més que unes taules i uns bancs per seure on tothom es fa lloc per compartir taula. Et dónen un bol amb comí, pètals de sal, olives, pa fornejat al moment i la beguda. Per un costat és estrany, nosaltres no estem acostumats a seure a menjar colze a colze amb desconeguts, sense estovalles i sense coberts. Però per una altra banda, aquesta és l'autenticitat d'un país que ens agrada descobrir quan viatgem. Allà estàvem menjant amb treballadors del mercat que havien fet una parada per cruspir, també els policies que descansaven per continuar fent la ronda, els mateixos cambrers del local, en fi, que són aquestes coses que et fan viure la veritat del lloc on estàs.
 







 
 
El millor encara havia d'arribar. Per la nit la plaça es tranforma en una altra totalment diferent. Dels encantodors de serps, les dones que pintaven hena i els guies buscavides, vam pasar als espectacles de petit format de teatre, les corals, les rotllanes de gent amb jocs de destresa per grans i petits, els homes més grans asseguts a terra jugant als escacs, rotllanes de gent fent tertúlies i prenent te a la menta i el millor, una pila de restaurants improvisats muntats amb quatre fustes i les paredetes de cargols. Nosaltres després de donar un parell de voltes amb calma (bueno, calma, calma...no ens deixaven tranquils, perseguint-nos per a que ens asseguéssim al seu xiringuito a menjar, era com una competició), vàrem primer optar per provar un bol de cargols, amb suc una mica picantó. Acabats els cargols, que van costar els dos bols 20 dhr (2€), vam anar a seure en un dels molts xiringuitos que hi havia. Tots més o menys fan el mateix menjar, al final seus en el que el cambrer et fa més gràcia, ja que tots et venen a buscar perquè seguis en el seu lloc. Aquí, ja acabant de sopar, vàrem conèixer a una parella d'espanyols de Ceuta, la Pitu i el Michel. Ells baixaven molt al Marroc, és obvi, ho tenen a un pas, ens van explicar unes quantes històries del país, uns quants trucs per lluitar contra els buscavides i alguns llocs que no podíem deixar d'anar a visitar. Vam continuar la nit en una terrassa prenent un te a la menta amb la plaça Djemaa el-Fna als nostres peus. El viatge començava a omplir-se d'historietes per recordar.
 





L'endemà, amb la panxa una mica tocada (no m'estranya, no estàvem gaire fins i ens vàrem fotre un tiberi de cal Déu i a sobre molt fort), vam marxar cap a Agadir. No teníem moltes referències d'aquest indret, però ens venia de pas i vam decidir parar. Finalment no era un poble per tirar coets. Era curiós, ja que el poble tenia un turisme vacacional i tenia ben diferenciat on estava cada bàndol. Per una banda, el poble interior típicament musulmà, llavors anaves on estaven tots els hotels, s'ha de dir que eren grandiosos, amb piscina, discoteca, sala de festa, i et transportaves a un lloc que perfectament et podia fer dubtar si estaves al Marroc o a qualsevol zona de costa "paxanguera" d'Europa.
 



 
Com sempre, és millor el llibre que la pel·lícula, però igualment, aquí està la pel·lícula.
 
 

2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies David. És un viatge fàcil peró diferent. No et perdis les parts que falten.

      Elimina