diumenge, 18 de novembre de 2012

Marroc 2012 6º part

MEKNES, CHEFCHAOUEN I BARCELONA

Mai ens havia passat, però teníem pressa per marxar de Fes. El dia anterior no havia sigut del tot satisfactori i ens venia de gust canviar de ciutat. La ciutat seria Meknes. Un company de feina, el Karim, vivia prop d'aquesta ciutat i ens va recomanar de visitar-la, encara que no teníem moltes referències. En poc menys d'una hora ens vam plantar a l'hotel de Meknes. Només entrar a la ciutat ja vam tenir la sensació que Meknes ens agradaria i molt. L'encarregat de l'hotel, molt amable i que parlava un castellà perfecte, ens va recomanar, ja que hi estaríem poc temps, un guia per no perdre'ns res de la ciutat, li sabia greu que no ens quedéssim més dies per disfrutar la ciutat, ell parlava meravelles i n'estava enamorat. Dit i fet, canviar-nos de roba, dinar quelcom i a les 15h ens venia a buscar el guia a l'hotel. El centre estava lluny per la cual cosa vam agafar un mini-taxi. És una de les coses que volíem provar al Marroc, però mai ens havíem atrevit a fer-ho, ja que no sabíem molt bé com funcionava el tema. El taxi ens va portar fins a la porta Bab el-Mansour a la plaça el-Hedim, la porta era l'entrada a l'antiga ciutat imperial, per un preu ínfim (no com els taxis d'aquí). De les ciutats imperials del Marroc, Meknes era la més modesta per la qual cosa era molt tranquil·la i agradable. El principi de la visita el vam fer sota una pluja que en moments puntuals era bastant forta. Per sort va durar poc temps i poc a poc va sortir el sol. En fer tota la visita vàrem estar una mica més de tres hores. Com sempre que havíem anat amb un guia oficial, va valdre molt la pena. Quan hi ha poc temps és l'opció més coherent si no vols perdre't res de l'història de la ciutat.















Els guies sempre et porten a botigues artesenals perquè compris alguna cosa, però a diferència d'altres guies, en aquesta ciutat tot eren cooperatives de famílies que s'unien per tirar endavant. A més, no es feien pesats si no volies comprar, que va ser el nostre cas, no insistien i et desitjaven bon dia i aquí no passa res. Ens va agradar molt Meknes, més que altres ciutats més importants. Aquí ens vam poder parar tranquil·lament a veure com treballaven els artesans, sense cap pressa per marxar agoviats. És això el que buscàvem, poder gaudir del treball manual que feien aquesta gent amb eines molt rudimentàries i molt elaborat. És increïble la destresa d'aquesta gent per treballar amb les mans.
Un altre avantatge de Meknes eren els seus preus, al no ser molt turística menjar i dormir ens va resultar molt barat. També tots els preus estaven a la vista i no hi havia desconfiança a l'hora de pagar, no com a molts llocs que per ser estranger pagàvem més, o fins i tot, com havíem vist a molts llocs, el cambrer anava a parlar amb l'amo i ell decidia el preu. Això era una cosa que tampoc ens feia molta gràcia. Aquesta manera d'aprofitar-se del turisme, pensem que és una mala premsa per al país, encara que ells es creguin que en surten guanyant.
Definitivament, Meknes va ser la segona cosa que ens va agradar més del viatge al Marroc, la primera, el desert de Erg Chebbi.
Vam marxar de Meknes amb l'idea al cap, que hi tornaríem una altra vegada. El viatge arribava poc a poc al seu final, però encara ens quedarien un parell de llocs xulíssims. A meitat de camí de Chefchaouen, següent parada,  Volubilis, una antiga ciutat romana fundada l'any III a.c. i que encara conserva moltes coses per veure amb paciència i temps.









Vàrem estar gairebé tres hores visitant Volubilis, ens hagués agradat estar-hi més temps, però havíem de marxar cap a Chefchaouen. Portàvem un parell de dies parlant amb el Ferran, el "crack" que vàrem conèixer a Hassilabied, a l'alberg de l'Ali el Cojo, finalment ens trobaríem a l'hotel de Chaouen (nom col·loquial per anomenar a Chefchaouen) per dinar. Vam patir una mica, ja que el Ferran no va aparèixer per dinar i tampoc a la tarda. El telèfon del Ferran estava apagat i això no sabíem si era bona o mala senyal. Per fi, al voltant de les 20h va aparèixer, xop, ja que a la tarda va apretar bastant la pluja. El tema és que havia punxat i això el va retrassar un munt. Vam donar una volta pel poble blau de Chaouen, vam fer boca menjant uns cargols al mig del carrer a mode d'aperitiu abans d'anar a sopar (a propòsit, els escuradents eren imperdibles clavats a una patata, utilitzats per tothom). Com altres vegades, el sopar va ser fantàstic, fins molt tard, cadascun explicant les seves sensacions del Marroc i somiant en futurs viatges. Una companyia molt agradable i positiva.












L'últim dia havia arribat, a diferència d'altres viatges, que quan estem ja per França i encara queden dos dies per tornar, ja ens sembla que el viatge s'havia acabat, en aquest viatge fins l'últim moment no teníem aquesta sensació. Suposem que era perquè tot era nou per nosaltres.
La tornada va ser sota una pluja fina però que ens va ocasionar una petita sorpresa, quan estàvem circulant per una carretera camí a Tanger per agafar el ferri, vam passar per una zona que tenia una miqueta de fangueig, davant nostre el Ferran va patinar i va caure. Per sort sense cap contratemps que el d'aixecar la moto i... gassss. L'asfalt estava molt relliscós i més si sumem la fina capa de fang, la pluja fina i uns pneumàtics de tacs ja a les últimes.
Teníem una mica de dubte sobre si trobaríem bé l'entrada al check-in del port nou de Tanger. Finalment, cap problema. Tot estava molt ben indicat i no vam fer gens tard a l'hora d'arribar. Després dels controls rutinaris de l'aduana, vam anar a esperar el nostre ferri, que ens portaria a Barcelona. L'espera va ser llarga, temps que vàrem aprofitar per menjar un entrepà i algun de nosaltres, dos, parlar amb altres motards d'altres països, parlar entre nosaltres i sobre tot riure molt.









Ara sí, ja havíem arribat a Barcelona, després de 30 hores de viatge. En tot aquest temps vam fer el gos a l'habitació, xerrar al bar del ferri i poc més. A l'arribada a Barcelona, al Ferran, l'esperava una benvinguda igual que la d'un campió, fins i tot, el seu gos estava allà, més content gairabé que els seus pares. Nosaltres en canvi, no vam fer abraçades i petons fins passats uns dies, ja que el dia següent era dilluns i tocava tornar a la rutina de la feina.

 


 Ja sabem que és molt tòpic, però és la veritat més sincera, gràcies pels vostres comentaris, en conya i en serio, agraden molt, molt, quant s'està lluny de casa. Ens agrada que la gent pugui treure alguna idea dels nostres comentaris per possibles viatges seus.
En aquest viatge volíem donar les gràcies especialment, al Karim, company de feina, per les seves primeres lliçons sobre el Marroc i el seu regal del mapa. També a tothom de l'alberg de l'Ali el Cojo, especialment al Youssef i a l'Ibrahim, per les seves sobre taules des d'un punt de vista oposat però molt interessants i enrriquidores. A la Marta i el Jordi, veïns d'habitació a l'Ali i amb els quals vàrem passar una nit inoblidable. Al Roberto i al Pedro, que des del primer moment vam notar una química especial i podrien ser uns bons companys de viatge. A l'Eduard i a la Simona, que malgrat el seu estat de salut, varen tenir un moment per xerrar amb nosaltres. Finalment per al Ferran, mai havíem compartit uns dies de ruta amb ningú (una vegada vam viatjar a la trobada de Grans Viatgers espanyols a Albacete amb el gran amic Ignasi, però no era un viatge en majúscules) i va ser una experiència positiva, per això hem d'agrair al Ferran la seva companyia, des del primer dia que ens vam veure, hi havia una sensació, com si ens coneguéssim de tota la vida. Per sort, el Ferran viu a prop nostre i serà molt fàcil trobar-nos molt a sobint.
Finalment, com no, a tots vosaltres que llegiu aquestes línies i mostreu interès pel que fem. Gràcies.

 
 
Ja per acabar, l'últim vídeo de l'aventura de Marroc 2012.
 
 


dimecres, 14 de novembre de 2012

Marroc 2012 5ª part

MERZOUGA, AZROU I FES.

Aquí començava la part més esperada d'aquest viatge, arribar al desert, concretament a Erg Chebbi. Un altre cop vam tenir que fer mitja volta a la N9 des de Zagora, per anar a buscar la N12, direcció Rissani i baixar fins a Merzouga, bé, exactement, Hassilabied. El paissatge era quasi llunar, muntanyes i roques negres, poc verd els primers kilometres i poc trànsit. La calor era bastant forta, entre 40ºC i 45ºC. En marxa era soportable, el pitjor era quan paràvem a repostar o a fer fotografies, l'aire era calent, molt calent. A partir d'aquí vam començar a veure moltes motos, és curiós però fins aquell moment havíem vist poques motos. A diferència de l'any passat en el viatge a Cap Nord en que ens creuàvem amb ramats de rens, aquí els ramats eren de dromedaris, molt més tranquils i sense cap perill.
La carretera que baixava a Erg Chebbi, eren els nostres "Champs Elysées".
Quan vam estar a Ait Ben Haddou, ens vàrem trobar a un grup de motoristes de Màlaga, Granada i Madrid, ens van recomanar un hotel a Hassilabied, l'Ali el Cojo. Així, quan vam arribar al poble vàrem buscar l'hotel. S'ha de dir que, primer havíem mirat un altre hotel més econòmic, però per dos motius molt importants ens vam decantar per l'Ali, tenia aire condicionat i... piscina!!!. L'encert va ser total, l'aire condicionat a l'habitació era imprescindible i la piscina... pff!!! ESPECTACULAR!!!! ja només arribar i deixar les bosses a l'habitació, ens vàrem posar el banyador i de cap al paradís transformat en piscina. Sense descansar gaire, vàrem marxar a fer una excursió amb dromedari, la qual incloïa la nit al desert amb sopar, haima per dormir i l'endemà, veure sortir el sol i tornar a l'hotel. El primer detall que ens va agradar de l'Ali, va ser que aquell dia no ens van cobrar l'hotel, tot i que l'habitació estava ocupada per les nostres bosses i trastos.
 













De l'excursió, el més destacable va ser trepitjar el desert amb l'aparell que està millor pensat per aquest ús, el dromedari. Al no fer cap soroll el silenci era brutal, la calma, la pau i perdre la vista a l'infinit sense veure res més que sorra, és una experiència obligada que s'ha de viure i repetir. El demés, sopar, espectacle i dormir en una haima plantada en mig del desert, s'ha de provar una vegada. Sempre ens ha agradat estar prop dels animals i aquí vam estar visquent amb ells tot un dia.












 
 
A Hassilabied havíem quedat amb un gran, molt gran aventurer, l'Eduard López Arcos i la Simona. Per coses del intestí, no ens vam poder veure fins passats dos dies. Però "la vita e bella". En aquests dos dies varen passar aquelles coses que ens encanta als que viatgem, ja en l'excursió amb dromedari vàrem conèixer una parella d'Aiguafreda, la Marta i el Jordi. Amb ells vam passar la nit al desert entre rialles i bongos. Arribats a l'hotel, ells recollirien les maletes i seguirien el seu viatge. Però allà, acabats d'arribar de València estaven el Pedro Agudo i el Roberto Pellicer. Al Roberto el vàrem tardar a conèixer, una gastroenteritis el tenia amagat a l'habitació. Amb el Pedro de seguida vam fer amistat, dinàvem junts, feiem la sobre taula xerrant de motos i arreglant el país, a les quals també s'hi varen apuntar els cambrers de l'hotel el Youssef i l'Abraham. El que més ens va agradar va ser com escoltaven les nostres converses els dos berevers i després en treien conclusions, de vegades tant sensilles que ens deixaven sense paraules. Al sopar es va unir el Roberto, ja millor de la seva particular guerra amb el W.C. i un nou company, que al final va ser més que això, el Ferran Òdena de Puigcerdà, un "pollastre" de 25 anys amb un esperit d'aventura i una vitalitat tremenda. En aquest sopar es va apuntar a la sobre taula el mateix Ali el Cojo. Els temes com no, varen ser les motos, els viatges i el Paris-Dakar. Quina nit, al final, després d'una petita bronca per part de gent que volia dormir i no els deixàvem, vàrem anar a dormir a les "quinientas", com sempre que hi ha una sobre taula amb aventurers i viatgers, amb moltes coses noves apreses.
 





A l'endemà, el Pedro, el Roberto i el Ferran varen marxar junts camí a les gorges del Todra i del Dades, un cop acabada la ruta cadascun marxaria cap el seu destí. Nosaltres quedaríem dies més tard amb el Ferran per fer l'última etapa junts, ens veuríem a Chefchaouen, passaríem la nit i l'endemà marxaríem a Tanger per agafar el ferri cap a Barcelona junts. Però mentrestant, nosaltres ens quedaríem a esperar que l'Eduard i la Simona estiguéssin més visibles. Aquest dia de relax, quan el sol ens va deixar sortir de la piscina, vàrem anar al desert a probar-lo amb la nostra moto, pfff!!! quin desastre!! Vàrem intentar passar una duna i ens vàrem quedar clavats, aquí es va acabar el nostre passeig pel desert. Per treure la moto clavada a la sorra, ens van ajudar un parell de nens que van aparèixer amb una Mobilette. Com ens va costar, redéu!! i això que no estava gaire enfonsada. De camí a l'hotel encara vàrem patir dues caigudes més. Total, que l'experiència va ser... ESPECTACULAR!!! Quin fart de riure que ens vam fotre l'Anna i jo.
Per la nit l'últim sopar a l'Ali el Cojo, va ser la despedida amb el Youssef i l'Abraham. Com no, xerrant fins a les tantes.









Un altre gran detall de l'Ali el Cojo, és que per esmorzar hi havia una cuixa de pernil. Quin personatge l'Ali. En el hall de l'hotel tenia penjada una foto molt significativa de la filosofia de l'Ali. Una instantània d'unes crosses i una única sabata. Ens va deixar sense respiració.
Encara que no volíem, havíem de marxar. Finalment abans de marxar vàrem quedar amb l'Eduard i la Simona. Quin parell!! Vàrem estar xerrant una estona i en mig d'una tormenta de sorra vam marxar camí a Azrou. Només podem dir, molta sort nois!!
 



 
 
En 390Km no havíem tingut mai uns canvis tant bèsties de clima. Sortíem de Hassilabied amb una tormenta de sorra que no ens deixava veure tres en un burro, després pluja, de passar de 40ºC, en que estàvem al desert, prop d'Azrou la temperatura era de 6ºC. Vàrem tenir que parar diverses vegades a posar-nos capes d'abric. Un cop a Azrou, una passejada sota una pluja fina i a sopar a un xiringuito que ens va recomanar el noi de l'hotelet. Un "bareto" molt cutre però molt autèntic. El sopar ens va costar 3€ i estava boníssim.
 









Al dia següent, pocs kilometres de ruta fins a Fes, un altre caos de ciutat. De camí vam escollir anar per Ifrane. Primer travessaríem una reserva de micos, n'hi havien a patades. Al poble d'Ifrane l'anomenen "la petita Suïssa". Hi han pistes d'esquí, el rei del Marroc te aquí la seva residència d'hivern. Realment si no et diuen que ets al Marroc, no ho diries mai, no té res a veure, carrers impecablement nets, les cases d'estil d'alta muntanya, circulació tranquil·la. L'anti Marroc davant dels nostres ulls. Un cop a Fes, vam agafar l'hotel dins la Medina, però el cas és que la Medina de Fes és enorme, però molt, molt enorme, liosa i no s'hi pot circular en vehicle. Vàrem estar donant voltes i voltes per trobar l'hotel. Finalment un guia turístic oficial (després parlarem d'això de guia oficial) coneixia l'hotel i ens hi va acompanyar. Més tard ell ens faria de guia per la Medina de Fes.
 



 
La Medina era la més activa i gran que havíem visitat fins al moment. Ens van explicar, que fins i tot, els que hi viuen es perden per dins. La visita va durar 3 hores, amb explicacions de tot el que veiem, parant amb calma i entrant en els llocs més importants, com la gran Mesquita, la zona dels curtidors de pell, els artesans del metall, el mercat amb les seves piles d'espècies (una passada), olives, fruits secs, etc. A més vam comprar dàtils acompanyats per ell, d'aquesta manera va ser més fàcil entendre'ns i ens va aconsellar bé de com els havíem de comprar. Va ser la millor visita que havíem tingut al Marroc. Preu 20€.
El tema de guia oficial és que, hi ha molt de trampós que es fa passar per guia a un preu més baix o igual. Són els anomenats, guies falsos. No tenen carnet de guia, que el proporciona l'estat. Van tres metros davant teu perquè la policia no els enganxi, no els pots fer preguntes, ja que eviten estar al teu costat pel tema de la policia, et porten a tota pastilla a fer la visita per la ciutat i com que no són professionals les explicacions són mínimes. Total, que val la pena pagar els 20€ però , quan el guia és oficial.
 



 










 
A Fes passaríem un dia més. Vam voler anar pel nostre compte, va ser una missió complicada. El dia abans amb el guia ningú ens emprenyava i si algú s'apropava a nosaltres el guia s'encarregava de que no ens molestéssin, però és clar, sense el guia el tema va ser molt diferent. Només per ser estranger era sinònim d'euros. Tothom ens volia acompanyar a canvi de calers, nosaltres insistíem que no, però això no funcionava. Vàrem posar en pràctica la lliçó apresa a Tanger, aquí funcionava a mitges. Això era la "champion league" dels pesats. Ens vam agobiar tant que, en acabat de dinar, vàrem anar cap a l'hotel i no ens vam moure fins l'endemà, per marxar cap a Meknes.
 



 
Un apartat especial per parlar de l'hotel. Portava obert només uns mesos, era molt acollidor i molt àrab. L'encarregat de l'hotel, un jove Belga de 30 anys, periodista i amic de l'amo, super amable i encantador, fins aquí correcte. Més tard va arribar el vago del director, germà petit de l'amo i tot un personatge. Un zero a l'esquerra. Per la nit servia el sopar, un negat, portava els plats amb una safata gran, agafada amb les dues mans i fent equilibris per no tirar res per terra. Acabats de sopar, el primer que fa és demanar-nos els calers, lleig (ja que estavem 2 nits a l'hotel), paguem el sopar i el tio no té canvi de 50€, i que fa... es queda els calers i ens diu que demà ja ens tornarà el canvi, tu creus, quin detall!! Al dia següent, com que vàrem arribar a les 15h i ja no ens vam moure de l'hotel, ens vam passar tota la tarda al hall de l'hotel, que tenia millor connexió de wi-fi, el "payo" al veure'ns asseguts en els sofàs, va i ens diu si ens podem quedar a càrrec de l'hotel, que ell ha de marxar a fer un encàrrec i tornar en mitja hora. Nosaltres sorpresos, li vàrem dir que cap problema. Mitja hora... uns collons, no va aperèixer fins a les 20h, quin morro!! i quan va tornar, amb un simple gràcies en va tenir prou, quina "jeta". L'Anna i jo flipàvem. Total, que vam sopar (no va tenir cap tipus de detall o agraïment, al contrari, reclamava sempre els diners sense cap tacte), li vam dir que del sopar, ens havia de descomptar el que ens devia (dels calers que s'havia quedat), vam fer les bosses per al dia següent i vàrem anar a dormir.
 



 
La peli de la 5ª part.