dimecres, 14 de novembre de 2012

Marroc 2012 5ª part

MERZOUGA, AZROU I FES.

Aquí començava la part més esperada d'aquest viatge, arribar al desert, concretament a Erg Chebbi. Un altre cop vam tenir que fer mitja volta a la N9 des de Zagora, per anar a buscar la N12, direcció Rissani i baixar fins a Merzouga, bé, exactement, Hassilabied. El paissatge era quasi llunar, muntanyes i roques negres, poc verd els primers kilometres i poc trànsit. La calor era bastant forta, entre 40ºC i 45ºC. En marxa era soportable, el pitjor era quan paràvem a repostar o a fer fotografies, l'aire era calent, molt calent. A partir d'aquí vam començar a veure moltes motos, és curiós però fins aquell moment havíem vist poques motos. A diferència de l'any passat en el viatge a Cap Nord en que ens creuàvem amb ramats de rens, aquí els ramats eren de dromedaris, molt més tranquils i sense cap perill.
La carretera que baixava a Erg Chebbi, eren els nostres "Champs Elysées".
Quan vam estar a Ait Ben Haddou, ens vàrem trobar a un grup de motoristes de Màlaga, Granada i Madrid, ens van recomanar un hotel a Hassilabied, l'Ali el Cojo. Així, quan vam arribar al poble vàrem buscar l'hotel. S'ha de dir que, primer havíem mirat un altre hotel més econòmic, però per dos motius molt importants ens vam decantar per l'Ali, tenia aire condicionat i... piscina!!!. L'encert va ser total, l'aire condicionat a l'habitació era imprescindible i la piscina... pff!!! ESPECTACULAR!!!! ja només arribar i deixar les bosses a l'habitació, ens vàrem posar el banyador i de cap al paradís transformat en piscina. Sense descansar gaire, vàrem marxar a fer una excursió amb dromedari, la qual incloïa la nit al desert amb sopar, haima per dormir i l'endemà, veure sortir el sol i tornar a l'hotel. El primer detall que ens va agradar de l'Ali, va ser que aquell dia no ens van cobrar l'hotel, tot i que l'habitació estava ocupada per les nostres bosses i trastos.
 













De l'excursió, el més destacable va ser trepitjar el desert amb l'aparell que està millor pensat per aquest ús, el dromedari. Al no fer cap soroll el silenci era brutal, la calma, la pau i perdre la vista a l'infinit sense veure res més que sorra, és una experiència obligada que s'ha de viure i repetir. El demés, sopar, espectacle i dormir en una haima plantada en mig del desert, s'ha de provar una vegada. Sempre ens ha agradat estar prop dels animals i aquí vam estar visquent amb ells tot un dia.












 
 
A Hassilabied havíem quedat amb un gran, molt gran aventurer, l'Eduard López Arcos i la Simona. Per coses del intestí, no ens vam poder veure fins passats dos dies. Però "la vita e bella". En aquests dos dies varen passar aquelles coses que ens encanta als que viatgem, ja en l'excursió amb dromedari vàrem conèixer una parella d'Aiguafreda, la Marta i el Jordi. Amb ells vam passar la nit al desert entre rialles i bongos. Arribats a l'hotel, ells recollirien les maletes i seguirien el seu viatge. Però allà, acabats d'arribar de València estaven el Pedro Agudo i el Roberto Pellicer. Al Roberto el vàrem tardar a conèixer, una gastroenteritis el tenia amagat a l'habitació. Amb el Pedro de seguida vam fer amistat, dinàvem junts, feiem la sobre taula xerrant de motos i arreglant el país, a les quals també s'hi varen apuntar els cambrers de l'hotel el Youssef i l'Abraham. El que més ens va agradar va ser com escoltaven les nostres converses els dos berevers i després en treien conclusions, de vegades tant sensilles que ens deixaven sense paraules. Al sopar es va unir el Roberto, ja millor de la seva particular guerra amb el W.C. i un nou company, que al final va ser més que això, el Ferran Òdena de Puigcerdà, un "pollastre" de 25 anys amb un esperit d'aventura i una vitalitat tremenda. En aquest sopar es va apuntar a la sobre taula el mateix Ali el Cojo. Els temes com no, varen ser les motos, els viatges i el Paris-Dakar. Quina nit, al final, després d'una petita bronca per part de gent que volia dormir i no els deixàvem, vàrem anar a dormir a les "quinientas", com sempre que hi ha una sobre taula amb aventurers i viatgers, amb moltes coses noves apreses.
 





A l'endemà, el Pedro, el Roberto i el Ferran varen marxar junts camí a les gorges del Todra i del Dades, un cop acabada la ruta cadascun marxaria cap el seu destí. Nosaltres quedaríem dies més tard amb el Ferran per fer l'última etapa junts, ens veuríem a Chefchaouen, passaríem la nit i l'endemà marxaríem a Tanger per agafar el ferri cap a Barcelona junts. Però mentrestant, nosaltres ens quedaríem a esperar que l'Eduard i la Simona estiguéssin més visibles. Aquest dia de relax, quan el sol ens va deixar sortir de la piscina, vàrem anar al desert a probar-lo amb la nostra moto, pfff!!! quin desastre!! Vàrem intentar passar una duna i ens vàrem quedar clavats, aquí es va acabar el nostre passeig pel desert. Per treure la moto clavada a la sorra, ens van ajudar un parell de nens que van aparèixer amb una Mobilette. Com ens va costar, redéu!! i això que no estava gaire enfonsada. De camí a l'hotel encara vàrem patir dues caigudes més. Total, que l'experiència va ser... ESPECTACULAR!!! Quin fart de riure que ens vam fotre l'Anna i jo.
Per la nit l'últim sopar a l'Ali el Cojo, va ser la despedida amb el Youssef i l'Abraham. Com no, xerrant fins a les tantes.









Un altre gran detall de l'Ali el Cojo, és que per esmorzar hi havia una cuixa de pernil. Quin personatge l'Ali. En el hall de l'hotel tenia penjada una foto molt significativa de la filosofia de l'Ali. Una instantània d'unes crosses i una única sabata. Ens va deixar sense respiració.
Encara que no volíem, havíem de marxar. Finalment abans de marxar vàrem quedar amb l'Eduard i la Simona. Quin parell!! Vàrem estar xerrant una estona i en mig d'una tormenta de sorra vam marxar camí a Azrou. Només podem dir, molta sort nois!!
 



 
 
En 390Km no havíem tingut mai uns canvis tant bèsties de clima. Sortíem de Hassilabied amb una tormenta de sorra que no ens deixava veure tres en un burro, després pluja, de passar de 40ºC, en que estàvem al desert, prop d'Azrou la temperatura era de 6ºC. Vàrem tenir que parar diverses vegades a posar-nos capes d'abric. Un cop a Azrou, una passejada sota una pluja fina i a sopar a un xiringuito que ens va recomanar el noi de l'hotelet. Un "bareto" molt cutre però molt autèntic. El sopar ens va costar 3€ i estava boníssim.
 









Al dia següent, pocs kilometres de ruta fins a Fes, un altre caos de ciutat. De camí vam escollir anar per Ifrane. Primer travessaríem una reserva de micos, n'hi havien a patades. Al poble d'Ifrane l'anomenen "la petita Suïssa". Hi han pistes d'esquí, el rei del Marroc te aquí la seva residència d'hivern. Realment si no et diuen que ets al Marroc, no ho diries mai, no té res a veure, carrers impecablement nets, les cases d'estil d'alta muntanya, circulació tranquil·la. L'anti Marroc davant dels nostres ulls. Un cop a Fes, vam agafar l'hotel dins la Medina, però el cas és que la Medina de Fes és enorme, però molt, molt enorme, liosa i no s'hi pot circular en vehicle. Vàrem estar donant voltes i voltes per trobar l'hotel. Finalment un guia turístic oficial (després parlarem d'això de guia oficial) coneixia l'hotel i ens hi va acompanyar. Més tard ell ens faria de guia per la Medina de Fes.
 



 
La Medina era la més activa i gran que havíem visitat fins al moment. Ens van explicar, que fins i tot, els que hi viuen es perden per dins. La visita va durar 3 hores, amb explicacions de tot el que veiem, parant amb calma i entrant en els llocs més importants, com la gran Mesquita, la zona dels curtidors de pell, els artesans del metall, el mercat amb les seves piles d'espècies (una passada), olives, fruits secs, etc. A més vam comprar dàtils acompanyats per ell, d'aquesta manera va ser més fàcil entendre'ns i ens va aconsellar bé de com els havíem de comprar. Va ser la millor visita que havíem tingut al Marroc. Preu 20€.
El tema de guia oficial és que, hi ha molt de trampós que es fa passar per guia a un preu més baix o igual. Són els anomenats, guies falsos. No tenen carnet de guia, que el proporciona l'estat. Van tres metros davant teu perquè la policia no els enganxi, no els pots fer preguntes, ja que eviten estar al teu costat pel tema de la policia, et porten a tota pastilla a fer la visita per la ciutat i com que no són professionals les explicacions són mínimes. Total, que val la pena pagar els 20€ però , quan el guia és oficial.
 



 










 
A Fes passaríem un dia més. Vam voler anar pel nostre compte, va ser una missió complicada. El dia abans amb el guia ningú ens emprenyava i si algú s'apropava a nosaltres el guia s'encarregava de que no ens molestéssin, però és clar, sense el guia el tema va ser molt diferent. Només per ser estranger era sinònim d'euros. Tothom ens volia acompanyar a canvi de calers, nosaltres insistíem que no, però això no funcionava. Vàrem posar en pràctica la lliçó apresa a Tanger, aquí funcionava a mitges. Això era la "champion league" dels pesats. Ens vam agobiar tant que, en acabat de dinar, vàrem anar cap a l'hotel i no ens vam moure fins l'endemà, per marxar cap a Meknes.
 



 
Un apartat especial per parlar de l'hotel. Portava obert només uns mesos, era molt acollidor i molt àrab. L'encarregat de l'hotel, un jove Belga de 30 anys, periodista i amic de l'amo, super amable i encantador, fins aquí correcte. Més tard va arribar el vago del director, germà petit de l'amo i tot un personatge. Un zero a l'esquerra. Per la nit servia el sopar, un negat, portava els plats amb una safata gran, agafada amb les dues mans i fent equilibris per no tirar res per terra. Acabats de sopar, el primer que fa és demanar-nos els calers, lleig (ja que estavem 2 nits a l'hotel), paguem el sopar i el tio no té canvi de 50€, i que fa... es queda els calers i ens diu que demà ja ens tornarà el canvi, tu creus, quin detall!! Al dia següent, com que vàrem arribar a les 15h i ja no ens vam moure de l'hotel, ens vam passar tota la tarda al hall de l'hotel, que tenia millor connexió de wi-fi, el "payo" al veure'ns asseguts en els sofàs, va i ens diu si ens podem quedar a càrrec de l'hotel, que ell ha de marxar a fer un encàrrec i tornar en mitja hora. Nosaltres sorpresos, li vàrem dir que cap problema. Mitja hora... uns collons, no va aperèixer fins a les 20h, quin morro!! i quan va tornar, amb un simple gràcies en va tenir prou, quina "jeta". L'Anna i jo flipàvem. Total, que vam sopar (no va tenir cap tipus de detall o agraïment, al contrari, reclamava sempre els diners sense cap tacte), li vam dir que del sopar, ens havia de descomptar el que ens devia (dels calers que s'havia quedat), vam fer les bosses per al dia següent i vàrem anar a dormir.
 



 
La peli de la 5ª part. 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada