dijous, 17 d’octubre de 2013

Go to Scotland

És curiós, però de tot el viatge, el que ens feia més respecte era entrar a Londres amb la moto. Teníem l'experiència de Roma a Itàlia, Sant Petersburg a Rússia, Marrakesh al Marroc i encara i així teniem un nus a la panxa. Abans per això havíem de travessar Wales i visitar algunes coses.
  El ferri que va sortir de Dublín, Irlanda, arribava a Hollyhead, Gran Bretanya, en menys de dos hores. Vàrem anar cap al sud, per anar a buscar la capital de Wales, Cardiff. Tota la carretera espectacular, molt tranquil·la i amb unes vistes de postal. La poca gent amb la que vàrem parlar era encantadora i molt cordial.
A Cardiff, teníem una visita un pèl diferent i molt especial, Margam Park. Ens remuntarem al 1998, en el Ral·li Rac d'Anglaterra. L'últim tram del ral·li era Margam Park, Carlos Sainz tenia el campionat mundial ja a la butxaca, ja que el seu rival Tommi Makinnen, havia abandonat per sortida de pista. Carlos Sainz només havia d'acabar el ral·li. Però a 500m del final del tram cronometrat (encara li quedaven uns 40 Km fins al pòdium) va trencar el motor del seu Toyota Corolla. Les imatges tots les coneixem, Carlos Sainz intentant arrencar el cotxe, mentre el seu copilot, Luís Moya no parava de cridar-li, que arrenques el cotxe. Els següents moments, les imatges parlen per si soles. Carlos Sainz abatut assegut al terra i Luís Moya tirant el casc contra el vidre del cotxe. La roda de premsa posterior, també va ser per recordar, tots dos plorant i intentant explicar lo inexplicable, un gest molt lloable per part dels dos. Sempre he cregut que han sigut una de les millors parelles de tota la història del mundial de ral·lis i això encara els va fer més grans.


Abans d'arribar a Londres, vam parar a Stonehenge. Va ser una sensació estranya, sempre havíem somiat amb aquelles fotografies que veiem el llibre de socials de l'escola i ens semblaven que estaven fetes en llocs inospits i impossibles, i ara estavem davant d'una foto d'aquelles. Una sensació estranya.
Un cop varem deixar de ser nens, vam empendre camí a Londres. El trajecte era curt, el tema és que l'hotel el teníem a l'altre costat. Vàrem tardar dos hores, buff... i una mica farts de tant de trànsit. Tant va ser el mal record, que vàrem decidir quedar-nos el dia següent, tot i que no ho teníem previst.
Nosaltres ens pensàvem que Londres seria una altra gran ciutat, com totes, doncs no, estavem molt equivocats. Londres és espectacular!! Ens va encantar. Vàrem veure el que vam poder, ens van quedar moltíssimes coses per veure, l'excusa perfecte per tornar una altra vegada en un altre viatge. Finalment, el neguit que teníem per conduir per Londres, es va quedar en res. Una ciutat amb molt de trànsit, com totes les ciutats grans, però ordenat i respectuós. Cap problema!!


Anem pujant direcció Escòcia, tot per autovies. Portàvem dos dies que la pluja no feia acte de presència i això ens va permetre fer la primera nit de càmping, al poble de Gretna. Sempre és especial muntar la tenda, et dóna una sensació de senzillesa total i et fa veure que amb poc n'hi ha prou. A l'endemà, ja va aparèixer l'aigua en forma de gotes, les quals no ens van deixar fins al cap de dos dies, sense descans. La següent destinació era Inverness, passat el llac Ness, però de camí ens vam desviar a l'esquerra per anar a visitar el cinematogràfic castell de Eilean Donan Castle. La volta que s'ha de fer és gran ja que per tornar a agafar la carretera que puja a Inverness, s'ha de desfer el camí ja recorregut. Però val la pena, el castell és fantàstic!! Pel camí vam estar pendents a veure si veiem el monstre del llac Ness, el Nessie, la carretera va paral·lela al llac, però no va haver-hi sort, llàstima, hagués sigut una experiència única!!


Tornem a la carretera i amb sol, tot recte cap amunt, ens espera un ferri al port de Gill's Bay. Aquest ferri ens portaria, on decididament va ser la millor part del viatge, al port de St. Margaret's Hope a les Orkney Islands. Tot i que, la primera idea era dormir a Kirkwall, finalment vàrem anar a parar al poble de Stromness, tot s'ha de dir, que el canvi de destí va se degut a que el ferri marxava al dia següent a les 6am del mateix Stromness, si ja era una feinada llevar-se a les 5am, imagineu si a sobre haguéssim de fer el trajecte de Kirkwall a Stromness.
Total, al que anàvem, només trepitjar l'illa, ja ens va semblar el paradís i conforme anàvem veient l'illa més ens hi volíem quedar. El bitllet de tornada el teníem pel dia següent, l'Anna va moure cel i terra, penseu que allà a les 17h ja no treballen i eren més de les 19h, per poder canviar el dia!! Aquí va aperèixer la segona perla del viatge, mentre l'Anna buscava i trucava a totes les portes del port de Stromness, una senyora gran estava en una de les portes del port i l'Anna es va apropar per preguntar-li on podia dir que volia canviar el dia, ja que estava tot tancat. Tot seguit aquella dona va enganxar a l'Anna del braç i la va portar per tot el poble buscant a la noia de l'oficina del ferri, que ja havia plegat!! Llavors va buscar una altra alternativa, va anar a buscar a una noia d'un pub per a que canviés la data per internet, espectacular!! ens vàrem quedar sense paraules. Sense perdre temps, aquella senyora va desaparèixer igual com va aparèixer, no vam tenir temps a donar-li les gràcies. Moltíssimes gràcies (potser llegeix aquestes línies)!! La noia del pub ens va canviar la data del ferri!! Una canya!!
Tornant a parlar de l'illa, ens va encantar. Tot era pau i tranquil·litat. Les vistes meravelloses, els paisatges idíl·lics i sobre tot, que aquell entorn et fa sentir més viu que mai i la persona amb més fortuna del món, per poder gaudir d'aquell espectacle.


Sentint-ho molt, havíem de marxar, però el record d'aquells dos dies estarà sempre en algun calaix al nostre cap. El check-in del  ferri era a les 6am, ens va tocar matinar de valent. En dues hores tornàvem a estar sobre la moto, destinació Aberdeen. De camí vàrem parar a les destil·leries de whisky escocès Glenfiddich. Com sempre, molt interessant. A Aberdeen vàrem tornar a muntar la tenda per dormir, un càmping al costat del mar.
La penúltima parada a aquest país va ser Edimburg. En teníem moltes ganes! Havíem llegit molt sobre Edimburg, vist moltes fotografies i molts vídeos. Llàstima que només hi estiguéssim una tarda. Així que, un cop a l'alberg, canvi de roba i a caminar. Com sempre en els nostres viatges, vàrem fer un tastet de Edimburg, no vam tenir més temps. Un altre destí en que hi tornarem més endavant. Lo poc que vam veure va ser encantador, llàstima no poder visitar el castell, que en aquelles dates i hores estaven preparant-lo pel festival de música de Edimburg.
Només ens quedava anar a Hull, per agafar el ferri per creuar el mar del Nord, però abans, pararíem a la capella de Rosslin, una visita culpa de la pel·lícula, El codi Da Vinci. Sempre és curiós caminar pels escenaris que veus al cine.


Aquí tenim la segona part, amb video.


1 comentari: